Aquest post pertany a una campanya de
difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des
de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades
a les temàtiques que abordem. Avui, Jordi Calvo, reflexiona sobre la nostra proposta de dret a la vida.
Eradicar la violència pot ser un dels pocs consensos arreu el món. A ningú li agrada que hi hagi persones a prop o lluny que pateixin algun tipus de violència. Sabem que hi ha violències que exercim nosaltres, sobre les persones més properes. Si bé a vegades no en som conscients, tenim en compte la nostra responsabilitat directa i intentem minimitzar-les al màxim. Però, què fem respecte a les violències que són promogudes pel nostre estil de vida o per una organització determinada de l’economia i la política internacionals? Com afecten els interessos empresarials, el manteniment de llocs de feina a casa nostra o la gestió de la seguretat interna o de defensa a través de les forces armades en la vida dels demés? La resposta inicial és que des de la situació de privilegi que ens dóna viure en un país del Nord, integrant del bloc Occidental basat en un model econòmic capitalista i ferm aliat de les estructures militars d’aquests, com és el cas de l’OTAN, ens fa més que responsables de la violència que reben milions de persones com a causa de les guerres promogudes per nosaltres, de la venda d’armes de les nostres empreses militars i de les inversions econòmiques de les nostres grans empreses.
Perquè som nosaltres, els països més rics del planeta, els que gastem més en mantenir grans exèrcits amb ingents quantitats d’armes. De fet l’OTAN acumula tres quartes parts de la despesa militar mundial. Perquè som nosaltres, o les nostres empreses d’armes, les que més exportacions de tot tipus d’armament fan any rere any a més d’un centenar de països, els governants de molts dels quals les utilitzen contra la seva pròpia població. Perquè som nosaltres, aliats del més gran exèrcit del món, el dels EUA, els que invadim i ocupem militarment altres països per interessos polítics i econòmics. Perquè són els grans bancs, constructores, empreses d’energia, d’aigua, de transports,… d’aquí els que emprenen lucratius projectes en zones com l’Amazònia pels quals moltes poblacions indígenes són obligades a deixar de viure com sempre ho han fet. Perquè són les empreses d’aquí que ens ofereixen roba i altres productes a molt bon preu, les que exploten i tracten literalment com esclaus a treballadors i treballadores dels països on tenen descentralitzada la seva producció.
Som, per tant, còmplices de la violència que reben les persones més desfavorides del planeta. Col·laborem si treballem en una empresa militar, si formem part de les forces armades, si donem suport explícit (encara que sigui amb un vot) a governants que promouen el comerç d’armes, la guerra. Som explotadors si comprem productes d’empreses que no respecten els drets laborals de les seves treballadores. Som nous colonitzadors si deixem que les nostres grans empreses facin obliguin a deixar el seu model de vida tradicional a poblacions indígenes d’arreu el món. És el nostre estil de vida basat en un consum sense límits el que necessita d’estructures militars per mantenir el control de les poblacions que o no poden o no volen ser com nosaltres.
Però les persones de a peu, la gent normal i corrent d’aquí, malgrat tenir una bona part de responsabilitat, no som els principals culpables de la vulneració dels drets més fonamentals de bona part de la població mundial. També patim, quan no acceptem les normes imposades per la nostra societat, l’exclusió i marginació. Perquè la distinció entre Nord i Sud, entre rics i pobres, no és geogràfica, sinó social, econòmica i política. Som també molta gent d’aquí, del Nord, les que rebem la violència dels patrons de les empreses que ens donen treball per condicions cada cop més properes a l’esclavatge. És també la gent del nostre voltant la que es sent violentada per les decisions polítiques que retreuen drets amb l’excusa de l’austeritat. Són també nosaltres els que patim la violència de les armes i de les forces de seguretat de casa nostra, cada cop que mostrem el nostre desacord amb la deriva del nostre país. Cada cop el dret a una vida digna i en llibertat és conculcat aquí i allà. Si bé hem de ser conscients de la nostra situació encara de privilegi per ser on som, i de la nostra responsabilitat envers les poblacions més desfavorides, no és menys cert que ens estem convertint en víctimes de la violència del propi sistema. Les dades de tortura a casa nostra així ho demostren.
És el moment de que nosaltres, oprimits i oprimides, que som la immensa majoria deixem de permetre que negociants d’armes, polítics sense moral i militars executors continuïn comandant el destí del món a cop de porra o de míssil. És difícil, sí, però no impossible. Desobeïm les empreses que ens inciten a comprar productes tacats d’explotació, desarmem el món, eliminem les estructures militars de les nostres vides. Desobeïm la violència, alliberen-mos de la temptació de convertir-nos en allò que volem canviar.
Jordi Calvo Rufanges @jordicalvo
Economista i investigador sobre moviments
socials, cultura de pau, armamentisme i economia de defensa. És membre i investigador del Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs de Justícia i Pau de Barcelona, del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la UPF de Barcelona i de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament i Pau de la UJI de
Castelló.