La salut sempre ha estat el pilar de la vida. Però tot i així no ha estat mai el protagonista del sistema. Serà perquè el sistema no ha considerat mai la vida una prioritat.
En canvi, un huracà ha posat de sobte, inesperadament, la salut al centre del sistema. I tots els mecanismes del sistema han començat a donar voltes entorn de la salut: quedant més despullats que mai davant la mirada atònita de totes. Mostrant la seva violència, les seves imperfeccions i la seva insuficiència. I també de sobte han mostrat en primer pla la tasca imprescindible, sacrificada, generosa, de les professionals, de les persones, que construeixen la salut en el dia a dia. Les que ens salven sempre, les que ens cuiden sempre.
Avui, el capitalisme intenta salvar-se aferrant-se a la salut. Tots els seus instruments hi graviten. Les representants del poder que van tractar de destruir la sanitat pública en nom del negoci i el benefici empresarial, avui preguen als seus professionals que els sostinguin de peu. Les forces armades destinades a garantir el manteniment de l’status quo, desigual i violent amb qui menys té, pugen a l’escenari perquè quedi clar que no hi ha alternativa: que es farà el que sigui perquè la salut faci el paper que elles necessiten que es faci: salvar-los. I tots els poders econòmics que durant tant de temps han fet el possible per no alimentar el sistema públic –evadint impostos, generant xarxa per obtenir beneficis fiscals i legals-, avui tracten de mostrar-se disponibles (no diríem sacrificar-se) perquè, si no, sembla que la xarxa extractiva se’ls enfonsa. I amb tota aquesta escenificació, brutal i patosa, ha quedat clar que el capitalisme no en té ni idea, de la vida. Ha mostrat en primer pla una comunitat perfectament organitzada i capacitada per a sostenir les necessitats de la salut, amb valors i entrega profunds, que en canvi el sistema té en permanent estat de sobresaturació i estrés, a punt de descarrilar. I quan hi ha posat tot l’interès, hem vist com encara es sobrecalenta més la resistència de la comunitat i amenaça amb cremar-los fins l’última gota. (Fernando Simón en compareixença amb l’acompanyament de l’exèrcit espanyol) I d’altra banda, amb la voluntat de protegir la salut, ha comès la torpesa de només posar l’ull sobre el sistema hospitalari i els seus professionals, a més de sobre el sistema econòmic.
Ha oblidat que qui cuida en el dia a dia les ciutadanes és l’atenció primària, que coneix els seus pacients, els recomforta i aconsella perquè se sentin acompanyades en allò que senten dels seus cossos. Ha oblidat que existeix la salut mental i que això no casa bé amb tancar-se a casa de forma permanent. Ha oblidat que la salut és relacionar-se amb altres persones, fer exercici, poder somriure. I ha oblidat que qui construeixen la salut i el benestar en primera instància són els veïns, les ciutadanes, en el seu dia a dia: mares i pares amb les seves filles i fills, les cuidadores amb les persones a qui cuiden, els avis i les àvies amb els seus néts; amigues, amics, companyes dels espais comunitaris.
Per salvar la salut, ha escapçat de nou les condicions que faciliten la salut.
Sí, hi ha una emergència i totes ho hem entès. Entenem que al capdavant del sistema també hi ha algunes persones amb bona voluntat, que malden per trobar solucions, que ho fan tan bé com saben i poden. Totes ens prestem amb totes les nostres forces i bones voluntats. Però el sistema és cec i no reconeix els valors i necessitats elementals. Perquè, de nou, no formen part del seu interès. Però sí que formen part del nostre.
I avui ha quedat més clar que mai que el sistema depèn de nosaltres.
El sistema ha deixat, per cert, patrullant pels carrers deserts les seves forces de coerció, i sense multituds que en tapin les seves accions, està quedant despullat com abusen de la seva capacitat de repressió, en funció dels seus desitjos o ideologies. A totes ens van ensenyar, a l’escola i els nostres pares, que quan no t’agrada algú no l’apallisses. Però els garants del sistema apallissen a qui els provoca.
En fi, el sistema tracta de salvar-se a través nostre i això el fa quedar en evidència en totes les seves costures.
I en canvi, a nosaltres, ens queden, lluïnt davant dels ulls, les persones sacrificades i sàbies que tracten d’ajudar-nos a sobreviure, que ens cuiden, que ens salven quan donen a l’abast. Ens queda el reconeixement als petits, ens queda l’amor per totes les mares i pares que fan el millor perquè aquest periode excepcional sigui una experiència bonica i de creixement amb els seus fills i filles. Ens queden totes les persones que, estant sanes i podent-ho fer, aixequen la mà i posen tot el seu enginy per poder continuar cuidant desconegudes i desconeguts: visitant, portant menjar, fabricant mascaretes, fent classes per internet, inventant cures de tota mena.
Quan sortim d’aquí ens abraçarem. Ens abraçarem bé dient-nos que ens estimem perquè aquesta és la base de la salut.
I si el sistema no ens estima o no ens permet estimar-nos, haurem de canviar de sistema. Fotoperiodisme i coronavirus
https://www.wired.com/story/coronavirus-photojournalism/
La fotografia de capçalera mostra la iniciativa Panaro Solidale, a Itàlia, i l’ha compartit el periodista Rossend Domenech (@rossenddom).