Crònica de diàlegs creuats a la Plaça Catalunya durant l’Associa’t a la Festa (22-24 de setembre)
La plaça és un lloc per ser-hi, per compartir la vida, per viure-hi amb els altres. I vist així, la plaça hauria de ser una metàfora de la ciutat.
Però sovint les nostres ciutats no són un espai on vivim plenament, on compartim amb gent desconeguda. I si la plaça és metàfora de la ciutat, la Plaça Catalunya és metàfora de Barcelona. Habitualment, la plaça Catalunya és més aviat un lloc de pas, on les persones es creuen amb indiferència, ignoren els signes de desigualtat i conflicte social que s’hi viuen, on no s’hi dialoga: un lloc amb molta fama i no prou vida en comú en cada un dels seus racons. [I tanmateix, un enclau tan bonic, amb una rosa dels vents dibuixada a la seva pell assenyalant-nos que hi passa gent d’arreu, i que cadascú ha de poder escollir cap a on va.]
Les associacions de Barcelona, però, han tingut 3 dies, del 22 al 24, a la plaça Catalunya, per explicar i compartir com volen la ciutat: un espai per a trobar-se, per a donar-se suport, per a dialogar i aprendre les unes de les altres, per a divertir-se amb amics i en família, des de qualsevol condició i capacitat, i comptant les unes amb les altres. Per a créixer personalment amb les arts, i també amb la solidaritat, i també les aficions, i també els diàlegs. Diàlegs entre persones conegudes i desconegudes, diàlegs de mil maneres imaginables.
Perquè una de les coses que ens hem esforçat en aconseguir entre totes les que hem construït aquest lloc d’acollida i diàleg, és que es convertís en un pur espai de comunicació, de compartir i relacionar-se. Prop d’unes 2000 voluntàries d’entitats han estat jugant, xerrant, ballant, construint, cantant, debatent amb més de 60.000 persones durant tres dies molt intensos. Un munt d’experiències en comú, un d’aprenentatges i records.
Com no podem transmetre i mostrar els milions de diàlegs que es van anar produint al llarg de cada dia, i a l’ample de tota la plaça, el que sí que podem compartir ara són petjades, a mode d’anecdotari i testimoni de les tantes maneres de comunicar que vam compartir durant tres dies.
Què és veritat? Vivim en un oceà ple d’incògnites (Escrit al mur dels drets)
L’espai públic, la paraula oberta, és tan poc ofert a totes les persones, que quan hi accedim sovint ens acompanya l’impuls d’expressar-hi certeses, denúncies, exhortacions contundents. I la veritat és que l’espai públic, comunitari, també pot ser un espai de reflexió, de diàleg sense certeses, de recerca comuna i d’obertura.
Parlen les refugiades. Una parella passa pel mig de la plaça, on creua mirades amb persones que des d’un limb legal a les illes gregues apel·len a una resposta. Un grup de manifestants (a la columna dreta, foto del mig) transmet un missatge: l’alegria ha mort als nostres cors quan la humanitat ha mort als vostres. Vist a l’Espai de Tallers Groc, una exposició.
Sóc un noi i ploro sovint, no passa res!!!
Joves dels plans comunitaris de La Marina, Zona Nord i Navas, van preparar un taller animant les persones a confrontar els estereotips amb els que convivim, que de vegades ens coharten, però respecte als que podem afirmar-nos. Yo decido el cuándo, el dónde y con quién, va deixar penjat una noia després de fer-se una xapa que deia Sóc de Navas.
A l’Instagram van penjar també missatges: I am not opressed, deia una noia que porta vel; Sóc baixeta i arribo a tot arreu!, diu la Bet… i ja té raó!
Al Planeta Associacions, una esfera de 4 metres convidava a parlar d’emocions i motivacions, amb la pregunta “I a tu què et mou”, i persones d’arreu conversaven i penjaven els seus missatges.
En francès, algú reivindicava “Llibertat per les persones detingudes del moviment popular del Rif”. Al seu costat, unes hores abans algú donava al clau, en breu del que pensem nosaltres, que “la comunicación con la gente hace que el mundo esté mas unido”.
I en aquest bullici de gent en moviment, xerrant, deixant missatges,… enmig de la plaça les ràdios associatives feien una marató, parlant de vivenda digna, de drets de totes les persones, de música popular, de llibertat de pensament, i anaven entrevistant entitats que actuaven i feien tallers a la plaça. Aquí una mostra:
Han fet 20 hores de ràdio de forma col·lectiva, han donat veu a persones del carrer i a associacions de la ciutat. Quina iniciativa! Són la veu viva dels barris, una veu que arriba directa de les nostres comunitats.
I finalment, també hem tingut els llibres on les veïnes i veïns que van estar a la festa ens van retornar les seves impressions de l’Associa’t a la Festa, de l’experiència de la plaça Catalunya.
No passa tan sovint que veiem la plaça preparada com un espai de trobada, per quedar-s’hi i per compartir, amb persones conegudes i amb veïns que no coneixíem. La plaça Catalunya és massa sovint només un lloc de pas, o de referència, però l’excepció que vivim amb l’Associa’t a la Festa és que es converteix en un espai veïnal, col·laboratiu, per a quedar-s’hi, per viure-hi.
Aquests dies, més que mai la comunicació no ha estat d’audiències, ni de seguidors, ni likes, ni follows. La comunicació i l’èxit han estat parlar, diàlegs reposats, han estat els mil nou-cents i escaig de voluntàries i voluntaris i les desenes de milers de participants; han estat els tallers fets per joves, grans, d’aquí, d’allàs, artístics, solidaris, donant-se suport, transmetent-se coneixements i esperances, obrint les portes a viure millor juntes.
Així són els barris que volem i la ciutat que volem construir. Aquesta és la plaça pública que volem: una plaça que és de totes, per a totes i feta per totes. De tant en tant, ho anem fent realitat.
Felicitats!